Vés al contingut principal

Entrades

NOU NÚMERO DE FARISTOL

Com més passa el temps més valoro el vell adagi que relaciona el pot d'escasses dimensions i la confitura de la millor qualitat. Confesso la meva debilitat per tot allò que compleix la seva funció sense escarafalls ni floritures, ni tampoc mancances. D'aquí la meva aversió pels llibrots hipertròfics i la meva dèria pels pintxos. I tot això ve a tomb per parlar del nou número de Faristol. Pot petit, excel·lent confitura i tot de quilòmetre zero. Vamos, vamos, que me lo quitan de las manos...
Entrades recents

LLEGIR PER CREAR IMATGES

Fa temps que els mitjans de comunicació es fan ressò dels canvis que si us plau per força està experimentant l'escola. Vist a peu d'aula, tot i el soroll generat (i les aportacions: sinceres, apassionades, generoses, preocupades... fins i tot, producte de la ignorància també) m'envaeix el dubte. Raonable però dubte. Toca innovar perquè és bo o senzillament perquè toca? No en sé pas tant com per pontificar sobre la qüestió. Deixem-ho per als opinadors professionals en tota la seva gradació. Del que sí que estic convençut és que no és cap mal acostar la vida i l'escola, prescindint de les parets que les separen. Dissenteixo del tot de les veus apocalíptiques, tal vegada benintencionades però possiblement... ehem ... desinformades, que afirmen categòricament que la lectura ha perdut la partida davant de les pantalles (les que siguin). Perdoneu l'acudit fàcil i procediu a l'esquinçada de vestidures preceptives. Per què? Perquè nois i noies atrets al cinema pel reclam l…

DIALOGANT SOBRE FICCIÓ AL CFA CAN MARFÀ, DE MATARÓ

És bo exposar-se de tant en tant a sortir de la rutina. Allò que en els llibres d'autoajuda anomenen "zona de confort". Ahir al vespre ho vaig comprovar. Al centre de formació d'adults de Can Marfà m'havien convidat perquè havien llegit i treballat Paraules de Júlia. Entre tots vam dialogar sobre què és ficció (pel·lícules, sèries, videojocs... novel·les) i què li exigim. Emocionar-se, evadir-se, divertir-se, aprendre'n. Davant un públic tan exigent calia aplicar-se a fons. L'arrencada, amb un curmetratge basat en el poema Esmorzar (Déjeuner du matin) de Jacques Prévert, per encetar (i incitar a) la interacció. Després, tot va venir rodat. Vam parlar de contes infantils cruels, de llibres preferits i, per justificar-ho tot plegat, de la Júlia i de les seves paraules. Malgrat la duresa del relat, la ficció supera la realitat: Amanda Todd, el monstre (sí: monstre!) Josef Fritzl... I per últim, van competir interactivament a veure qui en sabia més, de les pa…

DECÀLEG QUE TOT AUTOR DE LIJ HAURIA DE TENIR MOLT EN COMPTE

SOBRE TOVALLOLES LLENÇADES I IL·LUSIÓ

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…

LA RÀBIA, DE LOLITA BOSCH

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels popus de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap qüentu–, el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament tu, sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general.
Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’autora, d'haver-lo viscut aban…