Ves al contingut principal

Entrades

OXALÁ ESTIVESES AQUÍ, DE CHARO PITA

La Liebre estaba un día en el prado, como de costumbre, cuando, sin previo aviso, vio cómo flotaba una botella en el río. Venciendo su propia reticencia, la rescató y con ayuda de sus amigos pudo sacar el mensaje que contenía. Un escueto Ojalá estuvieras aquí que le impulsa a hacer las maletas, ir más allá de la frontera del bosque, donde nadie de su especie se había atrevido a pisar, y remontar el camino, río arriba. Pese a las lógicas dificultades que va a encontrar (animales hostiles, la incerteza, el propio miedo, los prejuicios), la Liebre no desfallece en ningún momento, porque cree que el mensaje, que no sabe quién lo manda, merece ponerse en marcha. Y la ilusión por encontrar lo que busca, el propio conocimiento y el conocimiento de los demás hacen que el periplo valga la pena. La estructura corresponde claramente a la de un relato heroico, donde el protagonista parte para cumplir una tarea. A lo largo del viaje experimenta peligros, conoce personajes que le ayudan y otros que …
Entrades recents

SACHIKO, DE CAREN STELTON

Aquesta novel·la, publicada per Pagès Editors dins de la col·lecció Nandibú Horitzons, com s’esdevé amb altres títols de l’editorial, pot arribar a colpir (i de quina manera!) el públic en general.  La traducció magnífica, de Dolors Udina, ens ofereix el testimoniatge de Sachiko Yusui, una nena japonesa que als set anys perd la infància alhora que sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki. Tal com transmet l’autora, a través d’un seguit d’entrevistes (doloroses en tant que remouen records), Sachiko va veure la mort de prop a una edat ben tendra. Una mort que es va endur germans i, anys més tard, els pares, a conseqüència postergada del pikadon, que és el nom que rep en japonès l’esclat de la més horrible de les bombes.  Sachiko és, tanmateix, alguna cosa més:  una història de resiliència i d’amor per la vida i per les paraules, siguin per la boca de Gandhi, de Hellen Keller, de Martin Luther King o finalment per la mateixa protagonista adulta.  Mai més, proclama. Hi trobem a faltar, malgrat…

"LA MARE BUSCA PETONS", UN NOU PROJECTE DE NARRATIVA INFANTIL. PRIMER CAPÍTOL

1.
Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh?
-Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc!
Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults.
De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s'estressa. -Raquel, el teu fill és un salvatge!
La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida:
-Lluc! Ja prou!
“Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt!
Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot!
Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emocionants, vaja, que molen molt però que a la gent els semblen una mica, ja us ho pod…

BON NADAL!

BALANÇ DE L’ANY

Fa tot just dotze mesos érem a Picanya per parlar in situ de Paraules de Júlia i vam defensar la lectura davant un públic inflexible, adolescent i prou madur alhora per copsar-ne la duresa: l’IES Enric Valor i l’Escola Gavina. I aprofitant l’estada, vaig fer de jurat del Premi Enric Valor per premiar l’interessantíssima Pell de seda, de Vicent Sanhermelando. Parlant de fer de jurat, després de desenes de lectures, vam dir-ne la nostra al Premi Protagonista Jove pels volts de sant Jordi. També per aquestes dates vaig ser-hi al Centre de Formació d’Adults de Can Marfà, a Mataró, per parlar novament de la Júlia i de la ficció en general. Al gener i al novembre vaig anar a les dues biblioteques de Mataró per parlar de La Fina Ensurts. Al març, al col·legi Amor de Déu de Sant Adrià del Besòs. I encara que fos a distància, també vaig parlar-ne amb els lectors de la biblioteca de Solsona. Pel que fa a publicacions, cap al maig va aparèixer el nou manual de Llengua de Cruïlla per a l’ESO, per a…

A LA BIBLIOTECA ANTONI COMAS, DE MATARÓ

De tant en tant cal sortir de la zona de confort i enfrontar-se a determinats perills (metafòrics i relatius). És el que vaig fer dimarts passat a la biblioteca Antoni Comas. La Cristina Valls i la Marta Alcántara m’havien parat una petita trampa a què em vaig sotmetre amb obediència i il·lusió a parts iguals: exposar-me a les preguntes dels lectors preadolescents de la Finestra Màgica, que havien llegit La Fina Ensurts. L’estona ens va passar molt ràpid, vam somriure, vam pensar i fins i tot, qui sap, vam començar a apamar La Fina Ensurts 2: el retorn.

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual q…