Ves al contingut principal

WONDER, PER R.J. PALACIO


Els nens són cruels, però no més ni menys que els adults que els alliçonen: els testos s'assemblen a les olles. August Pullman (o Oggie Doggie, o el Comandant Tom, o l'orc) és un petit supervivent: a una terrible malformació facial i a desenes d'operacions. És una meravella (wonder) que respiri, que mengi, que hagi pogut créixer.
Podrà sobreviure a la incertesa, que no és tal, d'haver-se d'incorporar a una escola? Volem entendre que sí. El centre preveu un comitè de benvinguda, que no resultarà tal, on el nen trobarà un tast del ventall de reaccions davant de la diferència flagrant.
La lliçó que ens imparteix a tots l'August és que tenint-ho tot en contra, cal no defallir mai. Malgrat les mirades, els riures més o menys dissimulats, el fet de tenir la pesta, els missatges insultants. Perquè no es pot passar desapercebut quan s'ha sobreviscut per destacar. L'arma serà l'amabilitat, en el sentit etimològic de fer-se amar, tal vegada un dels preceptes no formulats encara pel professor de Llengua.
Ens ha agradat el llenguatge senzill i creïble, posat en boca de l'August, de la germana, dels amics. Tots parlen de sentiments sense caure massa de quatre potes en la sensibleria. La Via, la germana, descriu la família (i seria extensible al relat) en termes d'un sistema solar al voltant de l'August: d'aquí tal vegada el casc d'astronauta que l'acompanyava de petit.
Un encert els capítols curts i els seus títols suggeridors, així com les constants al·lusions a la cultura audiovisual. Hem trobat interessant l'acostament a l'assetjament escolar, reflectit en tots els seus matisos i no descrit en termes de blanc o negre, bo o dolent.
No ens ha agradat especialment l'enaltiment final de l'heroi, un nen que volia passar desapercebut perquè precisament desitjava que tot l'any fos Halloween. Calia que se sentís com Luke Skywalker al final de l'episodi IV de Star Wars?
La vida no és un llit de roses, recorda Freddy Mercury a We are the champions i l'essencial és invisible als ulls en paraules del Petit Príncep. Per això la lletjor és alguna cosa relativa, però impossible de deixar de banda en un món obsedit per les aparences.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…