Sprout
(Brot en anglès) és una gallina que veu frustraT un dia rere
l'altre el desig de covar els seus propis ous i esdevenir mare d'un
pollet. Per això se sent deprimida i sense forces, deixa de menjar,
i tal vegada per l'edat i l'escassa perspectiva de canvis a la seva
vida (de la covadora estant, enveja i idealitza la vida dels animals
del corral), emmalalteix i acaba ponent ous igualment malalts. Sent
com l'amo parla de “sacrificar-la” i ella, ignorant el sentit de
la paraula, es deixa fer resignada. Sobreviu miraculosament a
l'anomenat Forat de la Mort, i en reprendre el seu camí,
desorientada, coneix dos personatges que li canviaran la vida. Un és
Straggler (Ressagat), un ànec salvatge, situat al marge de la
societat
animal de la granja, que esdevindrà un amic entranyable i un
veritable mentor. L'altre és la mostela, sense nom propi, un
depredador despietat i voraç d'ulls que brillen en la foscor, que
assetjarà Sprout fins al final dels seus dies. De retorn al corral,
on la gallina maldarà per fer-se un lloc, Sprout experimentarà el
rebuig de la resta d'animals, encabits tots en rols i fidelitats
gregàries inamovibles. Mica en mica, malgrat les dificultats, la
gallina es recupera físicament i anímicament, fins al punt d'acabar
assumint de retruc el seu desig maternal: cova un ou, que resultarà
ser de l'amic Straggler i de la seva companya. I encara que l'au que
en neixi sigui un ànec i no un poll, a la tràgica mort dels pares,
Sprout es convertirà en un ésser ple de força capaç de plantar
cara a totes les vicissituds de la vida.
El
relat és una faula i com a tal té a veure amb les febleses de la
societat humana. La lectura discorre en dos plans: d'una banda, la
recreació d'una societat
animal amb les seves regles, i de l'altra, la necessitat de cercar-ne
el correlat humà. És inevitable pensar a les faules d'Èsop o de La
Fontaine, o en un altre pla, de la magnífica Rebel·lió
a la granja,
d'Orwell. La novel·la parla d'objectius vitals, del rol de cadascú
dins l'entorn que l'envolta i del paper que se n'espera, de les
fidelitats que cadascú deu als seus.
Però també va més enllà: té a veure amb la superació de les
pròpies febleses (arribant al sacrifici suprem, si cal), amb el
paper de l'amor filial, amb l'assumpció de rols que omplen una vida
al marge de la maledicència o fins i tot de l'oposició frontal del
altres. Com, si no, s'entén que un ànec salvatge, capaç de volar i
de nedar, anomeni “mare” a una gallina? Aquest darrer punt
serviria per il·lustrar i explicar als més petits l'amor dels pares
i mares adoptius: el veritable ciment de la família no és la mera
genètica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada