Passa al contingut principal

99 PELÍCULAS QUE LAS NUEVAS GENERACIONES DEBEN CONOCER, DE RAMON BREU

Portada de 99 películas que las nuevas generaciones deben conocer

En Ramon Breu ens té (massa ben) acostumats a treure llibres d'un innegable interès pedagògic i social, sovint relacionats amb l'alfabetització audiovisual. Mai no s'insistirà prou a la necessitat d'ajudar els infants i joves a llegir les imatges que ens bombardegen a diari, des de diversos canals. La finalitat última d'aquest procés és que esdevinguin crítics amb el que els envolta. 99 películas...s'insereix sens dubte dins d'aquesta línia i parteix d'una mancança de base, inspirada en el consumisme més despietat: creure que qualsevol producte audiovisual que no sigui de rigorosa estrena no mereix la nostra atenció. El llistat de films repertoriat abasta el segle XX, i inclou joies que no es poden deixar perdre per un prejudici ridícul. Casablanca, Con faldas y a lo loco, Lo que el viento se llevó, El gran dictador... mereixen no sols la nostra atenció, sinó un visionat cíclic. El format del llibre, que inclou fitxes tècniques, sinopsis, enllaços i imatges per al record (quin gran encert!) convida a elaborar un llistat, seure al sofà i deixar-se emportar per la màgia del cinema. I a l'aula, ho sabem del cert, perquè les reflexions aportades no són gratuïtes sinó que provenen d'allà mateix, oferiran sens dubte moltes hores de gaudi, d'obertura de mires i de reflexió. Només hi faltaran les crispetes!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit