Gens bèsties, per això, sinó plens de matisos
La tradició vol que en el pot petit hi càpiga la bona confitura (i el pitjor verí). Aquest recull de relats breus, que no microrelats, presenta, tot i l'economia de recursos que imposen les distàncies curtes, una fondària evident. Com quan menystens un xupito per la seva grandària (petitària?), te'l beus de cop i aleshores t'adones de la contundència de l'alcohol que et castiga l'esòfag. Hi ha recurrència de temes, però amb un denominador comú: la fragilitat o l'estupidesa humana, si és que cal diferenciar-les, deixades en evidència a través de l'escriptura sòbria de qui exposa els fets. Històries conegudes adquireixen una nova dimensió explicades per en Garcia. Com quan et pregunten retòricament saben aquel que diu? i la resposta és que sí, però calles perquè vols gaudir de la veu de qui t'explica l'acudit. El món no té arregglu, com dirien alguns, però no passa res per parlar-ne. L'humor ajuda a posar distància amb una realitat que sovint fa mal, per poc que hi gratis. Tal vegada, com podria esdevenir en un relat d'en Garcia, si l'autor tingués un cognom enrevessat (poso per cas Mrozek, a qui em recorda), en Josep esdevindria un autor de culte. Però malauradament la seva escriptura, com el seu cognom, és diàfana, i això li permet carregar contra l'absurd i contra l'abús de les jerarquies. Y no deja títere con cabeza, com toca a aquestes alçades de la pel·lícula. Brindo per vós, mestre!
|
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada