Passa al contingut principal

QUÈ EM VAN PREGUNTAR ELS NENS I NENES de 1r D'ESO DE L'ESCOLA ASSÍS DE PREMIÀ DE MAR?

Un edifici preciós

Hi vaig ser dilluns 22 de febrer. Quan entro en una escola que no és la meva sempre m'agafa una mica d'aprensió. Voldran escoltar? Què esperen que els digui? Per què (i per a què) m'han fet venir.
Val a dir que els dubtes es van esvair de seguida. M'hi vaig trobar molt bé parlant-los de què significa ser un heroi (de novel·la però també de carn i ossos) i de com es pot fer un booktrailer. De Música amagada, per exemple. 
Gràcies, Montse, per convidar-m'hi!
TASIO M.
Per què has utilitzat un llenguatge que sembla tan antic?
Ho has dit molt bé, Tasio. “Sembla”. Si l’acció passa fa molt temps, no podem fer servir expressions d’avui en dia. De tota manera, no he escrit la novel·la en català antic. En primer perquè no en sé i en segon lloc perquè això faria molt difícil la lectura. Perquè te’n facis una idea: la frase “el noi va jugar i després va menjar” seria “lo macip tingué deport e enaprés menjà”.
Com és que la família protagonista viu en un castell atrotinat si són persones de diners i prestigi?
Molt bona pregunta, novament. Has de pensar que Hug pare no hi és des de fa anys, i possiblement era l’encarregat de cobrar els impostos als pagesos. Si no hi ha diners, no hi ha possibilitat de fer reparacions. A més, cal tenir en compte que l’alta noblesa, la que viu a les ciutats i la que està a la vora del rei sí que té diners de debò. No és el cas de la família de l’Hug.
PAULA A.     
Quin consell donaries a algú que vol ser escriptor com tu?
La recepta és senzilla d’explicar, Paula. Passar-s’ho molt bé llegint. Quan això succeeix, un dia, sense voler, comences a passar-t’ho bé escrivint. I mai no en tens prou, d’una cosa i de l’altra.
CARLOS F.
Tenies la idea clara de ser escriptor des de petit?
Doncs sí, Carlos. Hi ha nens que des que poden caminar volen ser futbolistes. Jo era molt dolent en esports i vaig optar per una vocació on no hi ha lesions J Per això vaig estudiar Filologia, creient que a la universitat m’ensenyarien a escriure. Però no. Pregunta a la Montse i veuràs com et diu el mateix!
JOAN M.
Quin va ser el teu primer llibre?
Va ser fa anys. Un de força avorrit que es deia “Llengua de 5è”. Un llibre de text, vaja, perquè m’entenguis, Joan. Música amagada és la meva primera novel·la publicada. Abans de ser una novel·la va ser un conte de tres pàgines que es deia Hug II, cavaller i trobador i que es va publicar a la revista Cavall Fort.
En vas vendre molts?
Del primer llibre de text se’n van vendre moltíssims. Però m’imagino que entendràs que ningú (crec) se’l devia comprar per gust...
Vas estar satisfet amb com va anar tot plegat?
Sí, perquè haver d’escriure llibres de text m’ha obligat a pensar què importa realment aprendre dins de la classe.
JUDITH M.
Què fas primer: pensar el títol o escriure la novel·la?
Una pregunta molt interessant, Judith. Sempre primer és la història. Quan ja ha “crescut” una mica, et vénen al cap títols. I quan la tens acabada, pot ser que cap d’aquests títols t’agradi. O sí. Aleshores ve l’editor, que és el senyor o senyora que prepara el llibre perquè es vengui, i et diu: el títol que has pensat no m’agrada. I l’has de canviar.
XAVI M.
Podries escriure una segona part de la novel·la? M’agradaria que expliquessis el retrobament dels dos Hug.
El cert és que ho havia pensat, Xavi. I que la història passés un any més tard. L’Hug es queda cec com son pare però per compensar-ho, la Lloba li dóna un poder que el fa molt especial. I si m’ajudéssiu la classe de 1r d’ESO a pensar què podria passar en la segona part? Us podeu inspirar en les cinc etapes del viatge de l’heroi de què hem parlat avui. Espero els vostres suggeriments!

CARLA F.
Per què has ambientat l’acció a l’Edat mitjana? No hauria funcionat en una altra època?
Aquesta època sempre m’ha interessat molt, Carla. La vida era molt dura, i vaig pensar que encara ho devia ser més per a un nen malaltís que no s’hi veu bé. I encara pitjor: que es veu obligat a ser cavaller. Volia deixar ben clar que no importa quins siguin els obstacles: tots podem arribar allà on vulguem. Això és ser un heroi de veritat.
Potser sí que hauria funcionat en l’actualitat. Si canviem el pare que marxa a les Croades per un pare que ha d’emigrar a l’estranger per guanyar diners per a la família...Com podria continuar la història, modernitzada? Què en penseu?

PAU GARCIA
Creus que aquesta és la teva millor novel·la?
No. És la primera. En tinc una altra de publicada, que es diu Pa sucat amb somnis i aviat se’n publicaran dues més. Una anomenada Paraules de Júlia, que acaba de guanyar el premi Enric Valor de literatura juvenil. L’altra ha obtingut el premi Barcanova de literatura infantil i es diu La Fina Ensurts. Per a mi totes són especials, però les meves preferides són Pa sucat... i Paraules..., per raons diferents.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit