Ves al contingut principal

DIETES LECTORES

Què voleu que us digui?


Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.

Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar un fenomen que encara no he comentat amb ningú. Això no vol dir que tingui l’exclusiva del punt de vista. Segur que algun estudiós n’ha parlat, però ho ignoro. La meva ignorància, ho he d’admetre, és colossal.

Com a lector (ho confesso: jo llegeixo) i també com a crític de LIJ em sorprèn cada cop més la hipertròfia del que es publica. No, no em refereixo al nombre de títols, però sí a la talla XXL d’alguns.
Em destarota que m’arribin a les mans cada cop més sovint novel·les per a adolescents d’un gruix considerable. Parlo de volums (terme justificat!) que sobrepassen les tres-centes pàgines llargues (i també amples). Hi haurà qui objectarà que no és cap mal que els joves s’endinsin en llibres d’una certa fondària.

Però (ai!), sovint “quantitat” només vol dir això. Dissortadament. Embalum no té  necessàriament com a correlat valor estètic. I quan, com a professional de la lectura, has fet l’esforç suprem de llegir quatre-centes pàgines d’una història que (perdoneu) es podria explicar eficaçment en només cent cinquanta, te n’arriben la continuació i la continuació de la continuació. No volies caldo? Una trilogia, que queda simbòlic i que a més és el súmmum de l’originalitat, però només les primeres vegades.

Hi haurà qui replicarà que el públic lector devora aquestes trilogies ciclòpies. I aquí se m’encén la llumeta d’alarma i recupero el fil nutricional. Nyam!

Moltes d’aquestes sagues són d’origen forani, que vol dir inexorablement anglosaxó (com si no s’escrivís LIJ a França, ni a Itàlia, ni a Alemanya...). I com és lògic, llueixen una iconografia, uns hàbits, una manera de viure i uns valors que de moment no són els nostres.

Encara que jo mateix em pugui menjar, fins i tot sense torçar el morro, una hamburguesa amb patates, havent sucumbit a la mandra generalitzada que anomenem globalització, de seguida em ve un neguit. És que tinc gana ja a mitja tarda! És clar, mengeu pels ulls, canalla, objectaria la gent gran, amb molt bon criteri.

Just el mateix que s’esdevé quan llegeixes llargues disquisicions sobre què ha de fer la Patty (nom fictici) per entrar a l’equip d’animadores (llegiu-hi cheerleaders) de tercer any (sic).

La pregunta que et ve al cap després de llegir fil per randa (o no, segons recomana Pennac) les cabòries de la Patty (nom fictici) és ben clara: sí, i què?

O per canviar d’exemple: què aporta d’interessant el debat intern de la Sally (novament nom fictici) sobre si ha d’acceptar la invitació del quarterback guaperes o no per al ball de graduació?

(Es comença per fer balls de graduació en acabar l’ESO i s’acaba celebrant Thanksgiving. Espero equivocar-me).

Val més menjar poc i pair bé, deien els nostres avis. Els grecs en deien elegantment res en excés. Que no ens enganyin. Quantitat no és (sempre) qualitat. Ni a l’hora d’entaular-se ni a la de llegir.

Seria absurd allargar obres mestres de la literatura de dimensions modestes. Possiblement escurçar-ne (o espaiar-ne el consum) d’altres de mediocres seria un estalvi. Per passar a consumir producte de Km 0, per exemple. O per conservar els boscos.

Tanmateix, cadascú és lliure de menjar, literalment, el que li doni la gana, fins a sadollar-se. Però, a mi, doneu-me pa amb oli i xocolata, que us regalo totes les safates de boteruts i bigarrats cupcakes.

Tot i que no li faria fàstics a un bon croissant. O a un brètzel, mira tu.

Sigui com sigui, que vagi de gust.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…