Passa al contingut principal

SOBRE TOVALLOLES LLENÇADES I IL·LUSIÓ

Jo no les veig per terra


Qualsevol generalització és inexacta per definició.
Llegeixo algú que afirma que les escoles han llençat la tovallola a l’hora d’implicar els nens/es en la lectura.
De la mateixa manera es podria argumentar que els escriptors no tenen interès a desplaçar-se a les escoles per contactar amb els seus joves lectors.
Cap de les dues afirmacions (simplistes) es correspon a la realitat, que també per definició és complexa.
Ahir mateix vaig tenir la immensa sort que em convidessin a l’escola Amor de Déu de Sant Adrià de Besòs. Una de les escoles, i com a docent en conec unes quantes, que no sols NO ha llençat la tovallola sinó que és capaç de transmetre expectatives i il·lusió pel que fa a la lectura.
Si no fos així no s’entendria la resposta que m’hi vaig trobar. Hi vaig anar per parlar a les tres classes de 6è del meu llibre La Fina Ensurts.
La predisposició dels nens/es, reflex de la inquietud i del saber fer dels seus mestres, va ser magnífica. Preguntes clares, directes, sinceres i que anaven al gra. Això no s’improvisa.
I tal i com els vaig precisar, jo venia per satisfer la seva curiositat, però també volia escoltar-los.
Davant de la pregunta què li demaneu a un llibre perquè us interessi, les respostes van ser tan riques, tan espontànies i tan motivades i motivadores que en vaig prendre bona nota.
I seran matèria per a un nou post.
Com a docent, sento enveja per en Luis Jalón, que va propiciar la trobada (moltíssimes gràcies!). I com a autor, vaig sortir amb les piles recarregades i un munt de bones idees recollides a peu d’aula. Més de quilòmetre zero impossible, parafrasejant l’Anna Manso.
Cap dispositiu digital es pot comparar a la comunicació real i efectiva que s’estableix entre persones que interactuen. Traduït: parlant i escoltant-se.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit