Ves al contingut principal

CONCURS DE BOOKTRAILERS

Ahir vaig assistir a la biblioteca Jaume Fuster a l'entrega de premis del 4t concurs de booktrailers per a joves de 14 a 18 anys. Convocat per les biblioteques públiques de Catalunya i amb el suport de diverses institucions i d'editorials, la seva pretensió era donar veu a l'esforç i la creativitat de gairebé 150 equips de treball d'arreu del territori.
Vagi per endavant la meva admiració per la majoria de les obres guardonades, de manera especial Ancoratges.
Tanmateix no me'n puc estar, de manifestar la meva preocupació i perplexitat per alguns detalls que crec que cal tenir en compte.
En primer lloc em va sobtar la menció expressa (que implica projecció pública, que ja és un premi en si mateix, ben mirat) de treballs que no se cenyien a les bases. 
Tot seguit em va sorprendre comprovar el reconeixement explícit de treballs basats en PERSONATGES i no pas en LLIBRES. En algun d'ells, els actors sobrepassaven la franja d'edat. I els equips, el nombre de membres requerit. 
Em va agradar molt el booktrailer dedicat a Crónica de una muerte anunciada, tot i que vaig trobar a faltar aleshores treballs en altres llengües també objecte d'aprenentatge a les aules.
Malgrat tot, el que em va produir un cert desassossec va ser que optessin al premi booktrailers amb faltes d'ortografia. Potser si hi hagués algun docent al jurat (perquè hi tenen alguna cosa a dir, en l'àmbit de la lectura escolar, no?), s'hauria pogut evitar. Vull pensar que es tractava d'emfasitzar en la creativitat, i no pas que als experts els haguessin passat per alt les errades. 
Ja per acabar. Si no havien ni tan sols de mencionar-los, per què van convidar els meus alumnes, que sí que es van cenyir a les bases, es van llegir el llibre i van fer un treball més que digne? 
Espero que no fos per fer embalum a la sala d'actes mig buida. Segurament el proper curs no es voldran perdre la festa de l'escola a canvi de quedar-se amb un pam de nas.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…