Passa al contingut principal

ESCOLES D’ESTIU, (IN)FORMACIÓ FRESCA

Resultat d'imatges de escola estiu 2017 col·legi de llicenciats
Desconec si a la resta de l’Estat hi ha la tradició formativa que hi ha a Catalunya i que m’ha acompanyat com a docent ja des que vaig començar.
El raonament que esgrimiré ara és incontestable: qui confiaria la seva salut a un metge que no s’hagués format des que va acabar els estudis?
En el cas de l’educació aquesta efervescència formativa (que cristal·litza en forma de desenes d’Escoles d’Estiu) afortunadament no sols té a veure amb els pals de cec a què ens té acostumats l’autoritat competent. Dic “afortunadament” perquè la institució escolar, gràcies a la professionalitat dels qui hi treballen, és prou flexible i prou sensible alhora a les necessitats i als reptes que suposen els canvis socials constants. Res d’immutabilitat, com vol el tòpic (no contrastat!) de la vella escola colonial francesa, que feia memoritzar a infants congolesos, vietnamites, tahitians... una deliciosa lliçó d’història intitulada Nos ancêtres les Gaulois, és a dir, Els nostres avantpassats gals (sic).
L’experiència com a usuari i sobretot com a formador m’ha ensenyat (no, no espereu cap estudi rigorós) que sovint el professor que es forma a l’estiu paga la matrícula de la seva butxaca. Hi assisteix per iniciativa pròpia (i aquí hi cabria des de l’afany de renovar-se fins a la sana aspiració d’aconseguir punts per a la promoció professional). I el millor de tot és que l’homo scholae aestiuae (llatinisme flagrant) és reincident! Segur que no ho és només per la mala consciència de sentir-se un privilegiat que gaudeix de TRES MESOS DE VACANCES, com vol la malvolença d’uns pocs.
Parlant de reincidència, aquest estiu és el segon cop que intervinc a l’Escola d’Estiu del Maresme. I també el segon cop que amb un gran equip treballem a la del Col·legi de Llicenciats. El tema, com no podia ser d’altre, els booktrailers escolars.
A l’enllaç es pot accedir als materials quehi vam fer servir, així com els treballs elaborats pels assistents, perquè a caminar se n’aprèn amb el moviment. 
Que no faltin ganes de formar-se (o si més no, d’informar-se), ni tampoc aire condicionat per generar l’ambient de treball necessari per fer-ho.

Per cert: bon estiu!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit