Ves al contingut principal

ESCOLES D’ESTIU, (IN)FORMACIÓ FRESCA

Resultat d'imatges de escola estiu 2017 col·legi de llicenciats
Desconec si a la resta de l’Estat hi ha la tradició formativa que hi ha a Catalunya i que m’ha acompanyat com a docent ja des que vaig començar.
El raonament que esgrimiré ara és incontestable: qui confiaria la seva salut a un metge que no s’hagués format des que va acabar els estudis?
En el cas de l’educació aquesta efervescència formativa (que cristal·litza en forma de desenes d’Escoles d’Estiu) afortunadament no sols té a veure amb els pals de cec a què ens té acostumats l’autoritat competent. Dic “afortunadament” perquè la institució escolar, gràcies a la professionalitat dels qui hi treballen, és prou flexible i prou sensible alhora a les necessitats i als reptes que suposen els canvis socials constants. Res d’immutabilitat, com vol el tòpic (no contrastat!) de la vella escola colonial francesa, que feia memoritzar a infants congolesos, vietnamites, tahitians... una deliciosa lliçó d’història intitulada Nos ancêtres les Gaulois, és a dir, Els nostres avantpassats gals (sic).
L’experiència com a usuari i sobretot com a formador m’ha ensenyat (no, no espereu cap estudi rigorós) que sovint el professor que es forma a l’estiu paga la matrícula de la seva butxaca. Hi assisteix per iniciativa pròpia (i aquí hi cabria des de l’afany de renovar-se fins a la sana aspiració d’aconseguir punts per a la promoció professional). I el millor de tot és que l’homo scholae aestiuae (llatinisme flagrant) és reincident! Segur que no ho és només per la mala consciència de sentir-se un privilegiat que gaudeix de TRES MESOS DE VACANCES, com vol la malvolença d’uns pocs.
Parlant de reincidència, aquest estiu és el segon cop que intervinc a l’Escola d’Estiu del Maresme. I també el segon cop que amb un gran equip treballem a la del Col·legi de Llicenciats. El tema, com no podia ser d’altre, els booktrailers escolars.
A l’enllaç es pot accedir als materials quehi vam fer servir, així com els treballs elaborats pels assistents, perquè a caminar se n’aprèn amb el moviment. 
Que no faltin ganes de formar-se (o si més no, d’informar-se), ni tampoc aire condicionat per generar l’ambient de treball necessari per fer-ho.

Per cert: bon estiu!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…