"LA MARE BUSCA PETONS", UN NOU PROJECTE DE NARRATIVA INFANTIL. PRIMER CAPÍTOL

Il·lustracions de Rubén Bravo

1.

Em dic Lluc i diuen que sóc un animal. Bé, no m'agradaria que us penséssiu que tinc banyes o ales, o que sóc pelut o alguna cosa així. M'ho han dit tantes, tantes vegades, que al final se m'ha quedat gravat. Però sóc un nen, eh?

-Lluc, no siguis animal!—tothom em crida. I també: -Però que n'ets, de bèstia, Lluc!

Quan dic tothom, gairebé sempre són els adults.

De vegades no m'ho diuen a mi, sinó a la meva mare, i la pobra s'atabala una mica. O com ella diu, s'estressa. -Raquel, el teu fill és un salvatge!

La Raquel és la mare, i jo, vaja, ja ho veieu: animal, bèstia, salvatge. No dec caure bé a la gent, sobretot als grans. I llavors la mare em crida:

-Lluc! Ja prou!

“Ja prou!” vol dir que pari d'una vegada, sigui el que sigui. Que ho deixi estar i punt!

Ho veieu? Si jo mateix m’acabo esverant i tot!

Quan la mare em diu això sempre m'enxampa enmig de coses entretingudes, emocionants, vaja, que molen molt però que a la gent els semblen una mica, ja us ho podeu imaginar, salvatges.

4

Em jugo el que vulgueu que us estareu preguntant què faig jo per posar nerviosos als mestres, als veïns, a la gent que passa pel carrer. I també a la meva mare, és clar. Oi que us agradaria saber-ho?

Fixeu-vos que en la llista dels qui protesten no hi ha nens. Això és perquè jo m'atreveixo amb tot el que els xavals de nou anys, gairebé deu, voldrien fer. Per això m'emporto totes les bronques del món.

Faig l'equilibrista en les branques dels arbres més alts, per exemple. Xipollejo amb força en els bassals perquè esquitxi ben amunt, ben amunt. Quan em cau una joguina a les mans, no puc evitar-ho: l'he de desmuntar. I no és per destrossar-la, no, sinó perquè sóc molt, molt curiós, i vull entendre com funciona. El problema d'això últim és que de vegades em sobren peces, i quan la joguina no és meva, sobretot, es repeteix la mateixa cançó. -Però que bèstia que ets, Lluc!

La Llúcia, la meva mestra, va recomanar a la mare que em dugués a ca una senyora amb ulleres que té un títol emmarcat. Crec que es diu senyora Psicòloga, per si en voleu més detalls, però jo li dic senyora Ulleres perquè en té unes amb una muntura de coloraines.

La senyora Ulleres em va fer tot de preguntes, vaja, com si fos una entrevista de la tele. I sabeu què? Li va dir a la mare que, com que jo tenia massa energia (com si fos una pila alcalina d’aquelles), que m’apuntés a futbol. I per això, au, vinga, a xutar a totes hores.

5

El cert és, que quan estàs cansat, se t’acaben les piles. I ja no rebo tantes bronques.

Però com que tothom s’havia acostumat al Lluc salvatge de què us he parlat, em continuen dient tot allò d’animal, bèstia etcètera.

Em fa pena que la gent pensi de vegades que sóc un nen dolent, perquè això no és veritat. Mai he trencat alguna cosa així perquè sí, ni maltracto animals. Tampoc m'he pegat amb ningú. Però si en el pati de l'escola un ganàpia es fica amb un nen més petit, deixo el futbol i m'hi poso al mig. Llavors sí que reapareix el Lluc salvatge. -Uahhh!

O alguna cosa així. Perquè vés a saber com s'escriu un crit.

I s’acaba el problema. Els ganàpies fugen amb la cua entre les cames, com gossets. Res a fer amb una fera ferotge com jo, doncs. I sempre convido el petit a jugar perquè se li passi l’ensurt i perquè vegi que en el fons sóc maco. O potser no tan en el fons.

Però l’única opinió que de debò m’importa és la de la mare. Em faria molta pena que la pobra es pensés que xisclo i em poso així perquè sóc dolent. O que vosaltres mateixos us en féssiu una idea equivocada de mi.

Ah, i me n'oblidava: la mare és la persona que més m'estimo en el món. Una mica així com un milió de milions d'euros. O més, ara que hi ha la crisi.