Passa al contingut principal

SACHIKO, DE CAREN STELTON


Aquesta novel·la, publicada per Pagès Editors dins de la col·lecció Nandibú Horitzons, com s’esdevé amb altres títols de l’editorial, pot arribar a colpir (i de quina manera!) el públic en general. 
La traducció magnífica, de Dolors Udina, ens ofereix el testimoniatge de Sachiko Yusui, una nena japonesa que als set anys perd la infància alhora que sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki. Tal com transmet l’autora, a través d’un seguit d’entrevistes (doloroses en tant que remouen records), Sachiko va veure la mort de prop a una edat ben tendra. Una mort que es va endur germans i, anys més tard, els pares, a conseqüència postergada del pikadon, que és el nom que rep en japonès l’esclat de la més horrible de les bombes. 
Sachiko és, tanmateix, alguna cosa més:  una història de resiliència i d’amor per la vida i per les paraules, siguin per la boca de Gandhi, de Hellen Keller, de Martin Luther King o finalment per la mateixa protagonista adulta. 
Mai més, proclama.
Hi trobem a faltar, malgrat tot, menys vessant "documental" i més “literatura”. Incloure-hi les fotos de l’àlbum familiar, involuntàries supervivents a l’horror, és un recurs ambivalent, perquè contextualitzen l'abans i el després, però contribueixen a l'objectivació del que no ho hauria de ser.
Aquesta "literaturització" s’hauria aconseguit amb escreix, possiblement, si el testimoniatge hagués sorgit directament de qui s’obstina a viure, malgrat tot. És a dir, que no hi hagués hagut la mediació de qui signa el llibre. Tanmateix, prou va fer Sachiko per refer literalment la seva vida, recuperant literalment també la veu (la paraula) en superar un càncer de tiroides.

Per últim voldria destacar la intenció de Pagès Editors, sembla que ben palesa, de publicar obres de gran càrrega simbòlica i emocional, amb el denominador comú de donar veu i poder a les dones. No és pas casualitat que s’hi hagin publicat El mar i la serp de Laura Bambara i Sweet little sixteen d'Annelise Heurtier.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit